Alarcos, la ciutat que mai va ser: I L’oppidum

Actualment, un parc arqueològic recupera part de les diferents empremtes que van deixar els antics pobladors del terme d’Alarcos (Ciudad Real). On, al passat, diversos cops va intentar-se crear una gran ciutat que mai va fer-se realitat.

2014-08-01 19.22.49L’enclavament situat a les coordenades Latitud: 38º 57′ 25.56″ N Longitud: 4º 0′ 26.61 W, sobre el riu Guadiana, controla un dels passos que comuniquen l’interior amb Llevant i Andalusia, fet que ha fomentat la població de l’indret a diferents etapes històriques. Aquesta situació privilegiada, que des d’un terraplè ofereix un ampli control del territori col·lindant, va ser, segurament, el principal motiu de la primera ocupació registrada a la zona. Durant l’edat del bronze una tribu ibera pertanyent a la cultura oretana va establir-se a Alarcos, formant el primer assentament del que s’han trobat restes: l’oppidum ibèric.

Provablement, el somni d’un important assentament de població, que perseguiren tots els posteriors pobladors d’Alarcos, mai va ser tan real com en aquest període. Els oretans (tribus compreses entre la Hispania Citerior i l’Ulterior), van anar incrementant la seva població entre els segles IX aC i V aC, aconseguint d’aquesta manera que el petit poblat inicial creixés. El que havia estat un petit assentament situat a una de les vessants del monticle, de forma progressiva, va acabar ocupant la collada sencera. L’oppidum va créixer, física i econòmicament.

2014-08-01 18.55.08D’aquesta etapa daurada de la cultura ibera a Alarcos tenim dos grans testimonis: el barri “nou” de l’oppidum i les restes d’un comerç considerable i de llarga distància. El primer, datat del S. V aC, esta dotat amb grans espais rituals on s’han trobat ídols religiosos tallats en pedra; a més s’estructura en carrers amples i pavimentats, ideals per un considerable nombre de pobladors. D’altre banda, l’increment del comerç i la seva qualitat queden reflectits en els estris extrets durant les excavacions. Ceràmiques provinents de Grècia o Campània, amb motius típics d’aquestes zones, han aparegut darrerament a les dependències excavades. Són testimonis que demostren la potència del comerç mediterrani i la seva penetració cap a territoris interiors, així com la riquesa d’una creixent cultura oretana.

No obstant i contràriament a altres casos, aquest creixement no ve acompanyat d’un desenvolupament militar, fet que condicionava la capacitat de reacció d’avant d’invasors com els exercits púnics o romans. Tot i així, aquesta manca de poder militar probablement pogué salvar la seva població, donada la posterior política repressiva que va aplicar Cató el Censor*, amb les poblacions que presentaven defenses, durant la seva campanya a Hispania. En qualsevol cas no s’han trobat muralles ni restes d’altres estructures defensives al recinte. El que sumat a que la manca d’evidències violentes en aquesta etapa, podria suposar que la població va desplaçar-se per un o altre motiu al S.III aC, però sense oposar resistència a romans o púnics. No hi ha constància de possibles pactes amb una o altre facció, però el fet és que el poblat va abandonar-se al voltant de la segona guerra púnica.

cato

Cató el vell

*L’any 195 aC va ser designat cònsol i se li va assignar per sorteig la província d’Hispania. Un any desprès, com a procònsol, va desembarcar a la península per pacificar la regió i ajudar als pretors allà destinats. Durant la seva campanya va mostrar gran crueltat cap als vençuts, va arrasar qualsevol població que no capitules, dissolgués les seves forces i derroques els seus murs.

 

Deixa un comentari

Filed under Arqueologia, Història

¿Qui són els Carlins?

Carlos_María_Isidro

Carlos María Isidro, primer pretendent carlí com a Carlos V

Ja en vida de Ferran VII, el seu germà, popularment conegut com Don Carlos, va oposar-se a algunes de les seves polítiques liberal-burgeses, acusant-les de afrancesades. Aquest fet, va propiciar que els més anti-liberals i anti-refomistes veiessin en la persona de Carlos María Isidro de Borbón una opció dinàstica valida, enfront la debilitada salut del seu germà i rei (que va veure morir la seva tercera dona sense descendència).

Davant la possibilitat de perdre el tron en benefici del seu germà, Ferran VII va casar-se ràpidament amb María Cristina, resultant d’aquest matrimoni una filla: Isabel II. Gracies a la “Pragmática Sanción”, decret que abolia la “Ley Sálica” (negació del tron a les dones); la única descendent del rei va ser nomenada, amb oposició carlina, heretera.

Finalment, el 1833 Ferran VII mor deixant com a legitima reina la seva filla Isabel, sota la tutela de la regenta, la seva mare, María Cristina. Davant de aquest fet, al que ja s’oposaren a les corts, els carlins nomenen a Don Carlos rei, com a Carlos V (d’Espanya, no d’Alemanya), iniciant així la primera i més crua de les Guerres Carlines.

Ideològicament és un moviment catalogat d’ultraconservador, com bé reflexa el seu lema “Déu, Pàtria, Furs i Rei”. Donat que s’oposaven a les reformes liberals, que obrien el país al capitalisme, no varen trobar recolzament a les grans ciutats on la industrialització guanyava pes. No obstant, a l’entorn rural així com a l’església si que van trobar partidaris, ja que eren defensors de conservar “Les Espanyes” catòliques i conservar els conreus tradicionals així com les terres comunals per als pagesos.

Actualment hi ha diversos partits carlins, molt minoritaris, entre els que cal destacar el Partit Carlí, que va formar part en un primer moment de la formació de “Izquierda Unida” (IU) de la que posteriorment van sortir. Avui dia es defineixen com “Federalistes/Confederats, Socialistes, Autogestors”.

Deixa un comentari

Filed under Història

Un passeig pel 1700

Exposició temporal: “El món de 1714”; [(MUHBA) Plaça del Rei, Saló del Tinell]. (Del 20/12/2013 al 28/9/2014) Direcció del projecte: Joan Roca i Albert; Coordinació del projecte: Mònica Blasco; Coordinació de l’exposició: Iris Garcia Urbano; Recerca i documentació: Xavier Cazeneuve

El passat divendres, 28 de Març, vaig assistir a l’exposició “El món de 1714”, actualment al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). L’itinerari, cronològicament estructurat, va des de una perspectiva global del món modern, a una visió dels efectes d’aquest sobre Catalunya (en especial els de la guerra de Successió).

Durant el període inicial de l’edat moderna, al S.XV, trobem els inicis d’un món global que a Europa comença dominat per les potencies ibèriques. Per a la monarquia hispànica, el descobriment d’Amèrica representa una molt bona oportunitat d’aconseguir recursos suficients per unificar els seus dominis europeus, creant un gran imperi; mentre que Portugal aprofitarà l’exploració de la costa africana per crear assentaments, molt importants, per comerciar amb Àsia saltant-se la barrera que suposava l’Imperi Otomà.

Aquests assentaments portuguesos, seran pioners en el comerç d’esclaus i l’explotació de sucre, que més endavant s’incrementarà i es traslladarà a Amèrica. Els Espanyols, trobaran més profit en l’explotació de les mines de plata, explotades amb mà d’obra indígena, que els facilitarà recursos per a la guerra, així com moneda per entrar al comerç amb la gran potencia asiàtica, la Xina.

El panorama asiàtic era ben diferent, en comptes de ser un territori segmentat en estats en lluita per consolidar-se i imposar-se als altres, tres grans imperis ocupaven o influïen a tot el continent: Rússia, l’Imperi Mogol (Índia) i la Xina.

Era aquesta última la que marcava el ritme del comerç internacional, donat que, al seu territori confluïen una gran quantitat de rutes comercials, que intercanviaven plata per manufactures de primera qualitat i especies.

Japó, no obstant, també juga un paper en aquesta “primera globalització”, però la seva participació té un valor més anecdòtic que pràctic. La illa, està governada per una elit de guerrers samurais, que opten per un aïllacionisme extrem; ni tan sols deixen a un estranger trepitjar sòl nipó, així que construeixen una illa artificial per acollir els, selectes, comerciants estrangers.

És en aquest context mundial, que trobem un canvi d’hegemonies a Europa, on Anglaterra i França prendran, progressivament, el relleu de la debilitada monarquia hispànica, que acabarà en una crisi dinàstica a la mort de Carles II. Crisi, que donarà peu a la guerra de Successió Espanyola, el gran conflicte de l’edat moderna.

La guerra (iniciada al 1702) va acabar estancant-se al 1705, quan els aliats varen consolidar-se a Itàlia i els Països Baixos, però anaven retrocedint a la península, on només mantenien Catalunya. Aquesta situació, sumada a l’arribada dels “Tories” (partidaris de pactar la pau) al parlament britànic i el fet que l’arxiduc Carles (pretendent Àustria) marxes de Barcelona per a ser coronat emperador va decantar la guerra, a la península, en favor dels Borbons. Al 1714 va caure Barcelona, que sense tropes aliades no va poder resistir.

Finalment, s’explica la repercussió d’aquest conflicte i la repressió que van patir els vençuts a Catalunya. Mentre tant, a nivell internacional es negociava la pau d’Utrecht, on els fonaments del estats moderns (establerts a Westfàlia) van consolidar-se.

L’exposició, de manera breu, ordenada i correcte resumeix tots aquests esdeveniments, acompanyats de fonts documentals de diferents tipus: pictòriques, escrites o audiovisuals. Personalment, trobo que és una bona manera de difondre la historia i, en aquest cas, commemorar el tricentenari d’uns esdeveniments que afecten directament a l’actual cultura catalana.

1 comentari

Filed under Història, Museus

¿In the name of the father? ¿En el nombre de España?

Imagen de tortura en la película "In the name of the father"

Imagen de tortura en la película “In the name of the father”

La ley inglesa, antiterrorista, de los 70’; permitía mantener arrestados, hasta una semana, sospechosos sin acusación alguna.

En octubre de 1975, fueron declarados culpables “los cuatro de Guildford”, pese a tener todos cuartada y renegar de las confesiones que la policía les forzó a firmar bajo extorsión y empleando drogas.  En el juicio, únicamente se presentaron como pruebas las confesiones expuestas por la policía, mientras que no se permitió testificar a ninguno de los testigos que situaban, a los cuatro jóvenes, lejos de Guildford (lugar donde se produjo el atentado del IRA por el que se los condenó).

El pueblo británico, priorizó el miedo y la venganza por encima de la cordura y otras de sus leyes; llegando a condenar, una menor, a cadena perpetua. Incluso, en esto podemos decir que tuvieron suerte, pues el juez del caso se lamentó públicamente de que la acusación no incluyese alta traición: lo que conlleva pena de muerte.

Estos lamentables incidentes, en que varios inocentes recibieron una condena sin siquiera un “juicio justo”, pueden recordar a las especulaciones que se hacen, en España, sobre la aplicación de la nueva ley de seguridad ciudadana.  Una ley que vuelve a priorizar el miedo; el miedo de un gobierno que teme a sus ciudadanos, cansados ya de los abusos.

La nueva ley, muy ambigua, no especifica claramente todas las faltas que recoge, dándole así mucho margen a la policía para emplear cualquier medida que consideren oportuna. ¿Aprenderemos algo de la historia? ¿Serán más de cuatro los de Guildford?.

1 comentari

Filed under Història

Idus Martiae

"La muerte de Julius Caesar" Vincenzo Camuccini

“La muerte de Julius Caesar” Vincenzo Camuccini

(Plu., Caes., LXVIII., 61-67) “[…] se le ofreció la visión espantosa de un hombre de desmedida estatura y fiero gesto. Pasmóse al pronto; pero viendo después que nada hacía ni decía, sino que estaba parado junto a su lecho, le preguntó quién era; y el fantasma le respondió: «Soy, ¡oh Bruto!, tu genio malo: ya me verás en Filipos.» Alentado entonces Bruto: «Te veré», le dijo; y el genio desapareció al punto.”

Con estas palabras, Plutarco nos narra el tormento que los dioses depararon a Bruto; un espíritu le atormentaba en las noches previas a la batalla, que terminaría en su suicidio. Así, murió el más conocido de los tiranicidas, que en los Idus de marzo, del año 44 a.C.; acabaron con la vida de Cayo Julio César.

César, sobrino de la mujer del mítico Marius, busco a lo largo de su carrera ser considerado por el pueblo sucesor de este. Con sus políticas populares se ganó el apoyo de la plebe, pero también la enemistad los optimates, la factio rival a los populares. Fueron estas enemistades, las que le obligaron a alejarse de Roma en diversas ocasiones, como cuando estando Sila en el poder se proscribió a todos los miembros de su facción.

Pese a todo, consiguió regresar a la urbe e incrementar su popularidad, a la vez, que acrecentaba su cursus honorum. Esto, sumado a sus alianzas familiares y pactos políticos, le llevó a formar parte del primer triunvirato; junto a Craso y Pompeyo, al que más tarde derrocaría en una guerra civil.

Finalmente, con todos sus opositores eliminados o perdonados por él mismo tras ser derrotados, César acaparó todo el poder de la República, acumulando un gran número de magistraturas, hasta llegar a ser dictador vitalicio. Ante este hecho y los rumores de que podría ser nombrado Rex, se organizó toda la conspiración que terminaría con su vida.

Un Idus de marzo, hace 2058 años, Julio César fue asesinado al entrar en el senado de Roma. Veintitrés puñaladas recibió su cuerpo, que según Plutarco, cayó a los pies de una estatua de su mayor enemigo, Pompeyo.

Deixa un comentari

Filed under Història

Històries de la Catalunya rural

Ressenya del documental de TV3 “Literatura personal. Memòries de pagesos. Guió i direcció: Josep Rovira; Realització: Josep M. Martorell; Producció: Jordi Campàs; Documentació: Maribel Serra

El documental “Literatura personal. Memòries de pagesos” emès a TV3 el passat 25 de setembre de l’any 2012, ens presenta els neguits, vivències i consells dels pagesos de la Catalunya Rural del segle XVII, llunyana en el temps però contínua de cara al present. En gairebé cinquanta minuts,  mostren diversos dietaris on els pagesos de l’època recollien, no només afers econòmics, sinó vivències pròpies de les que volien deixar constància.

Un dels fets més important d’aquests documents és la voluntat de llegar que tenen els seus autors. Hi ha un moment, a la Catalunya del S. XVII, on els tradicionals reculls comptables es transformen en alguna cosa més, ja no recolliran únicament transaccions econòmiques. Els dietaris es transformen en diaris personals, on transmeten als hereus inquietuds i consells de la vida diària en un període d’inseguretat i violència.

D’altre banda, cal fer referencia a la continuïtat de la informació, ja que cada dietari esta escrit per més d’una persona. Les petites llibretes, lligades amb cordill, i les propietats, passaven al primogènit (l’hereu) de la família, mentre que els fills menors feien carrera a l’església, l’exèrcit o l’administració. Això explica l’alfabetització de alguns membres de la família i el monopoli administratiu. D’aquesta manera els grans propietaris asseguraven la continuïtat i control del poder en el si de la família.

Centrant-nos en la informació, la importància està en el fet que no és una crònica històrica, com moltes que podem trobar de l’època, sinó que és una font directa de les vides diàries dels habitants, d’una part, de la Catalunya rural.

Mitjançant els textos podem reconstruir, de forma contínua, la història de determinats indrets oblidats per les grans cròniques o considerats d’escassa rellevància. Però és aquí, i no a les grans cròniques, on trobem el testimoni de la vida diària d’una comunitat, sent aquest el vertader valor documental d’aquestes fonts.

Aquest documental, també ens mostra una crisi d’identitat de la població catalana, que és comparable a altres situacions, com l’actual, que s’han viscut en aquest territori. Als segles XVII i XVIII, Catalunya era una zona de frontera inestable, ja que la monarquia hispànica i el regne de França es disputaven el territori. Això feia que els habitants canviessin sovint de bàndol i nacionalitat, creant un conflicte d’identitat i de sentiments en tant que podien establir vincles amb persones de qualsevol bàndol.

Actualment trobem una situació similar, en la que pot haver-hi un conflicte d’identitat entre el nacionalisme català i l’espanyol. Vivim en una situació similar, des del punt de vista que hi ha dos nacionalismes en conflicte per un territori.

En resum, el documental explica el valor històric dels dietaris, així com les preocupacions i inquietuds de la vida quotidiana que en ells s’hi recull. De manera simple se’ns representen fets rellevants per a un pagès del S. XVII, que també ho serien per un d’actual, com les inclemències meteorològiques, les plagues o fins i tot, els animals salvatges que es deixen veure pels poblats.

Per acabar, la realització del documental és l’adequada per a transmetre de forma dinàmica la informació. Alternat narrador i recreació visual amb discurs d’historiadors professionals, aconsegueix capficar-te en els diferents relats d’època i la seva rellevància de manera clara i concisa.

2 comentaris

Filed under Història, Literatura

Ressenya sobre la lectura de “A L’ATAC”

Borja Antela-Bernárdez i Jordi Vidal (eds.), A L’ATAC Grans batalles de la història antiga d’Europa i el Pròxim Orient, La Magrana RBA, Libros S.A., 2012 (Barcelona) – ISBN: 978-84-8264-535-3

Aquest volum, original en català, és el primer en aquesta llengua que tracta el món de la guerra a l’antiguitat. El llibre es composa d’un petit pròleg escrit pels editors, seguit de una sèrie de dotze capítols estructurats de la mateixa forma (introducció al conflicte, context i presentació de les fonts, estructura militar dels bàndols, desenvolupament dels fets, conseqüències i bibliografia) i una breu biografia dels autors.

L’obre és un recull de treballs de diferents autors, sense cap connexió aparent, entre uns i altres, a excepció que tots són episodis bèl·lics ordenants cronològicament. Així, trobem que el primer capítol (pp. 13-36; F. Masó) succeeix al voltant del 1200 aC, mentre que el transcurs de l’últim (pp. 267-286; J. Cortadella) és a l’any 378 dC.  Dintre d’aquesta organització, cada autor aprofundeix més en el seu relat, sense trepitjar el dels altres, salvant tres relats: (pp. 125-150; J. O. Guzmán), (pp. 151-168; I. A. Morales), (pp. 169-186; T. Ñ. del Hoyo) que és contextualitzen  dins o molt propers a les guerres púniques.

Convé recalcar que el llibre no segueix una narració constant o igual, no només pel fet de ser diferents treballs, sinó perquè cada autor no escriu igual, tot i que mantenen el mateix esquema que la resta. A cada capítol o treball trobem el toc personal de cada redactor. Uns desenvolupen els fets de forma més literària que d’altres, que prefereixen fer un recull de dades més acadèmic i formal. De qualsevol de les dues maneres, s’ha aconseguit una obra de divulgació ben documentada i amena pel lector interessat, que no tindrà cap dificultat en seguir les diferents lectures.

Amb tot plegat, el lector trobarà una font documental complerta en referència a la violència del període antic, d’Europa i el Pròxim Orient, amb una metodologia crítica i de comparació. L’obra es mostra crítica amb les fonts primàries, resultants del bàndol vencedor d’un conflicte, tot comparant aquestes amb la resta de dades i estudis possibles. Per exemple, podem veure la gran quantitat de fonts i dades comparades a les bibliografies de un capítol a l’atzar com (pp. 239-240; O. O. Vila).

Pel que fa a l’objectiu de l’obra, constitueix una difusió de la memòria bèl·lica del període antic i mostra la gran influència que aquests fets, a vagades poc tractats acadèmicament, tenen sobre el transcórrer del món. Sorprèn no trobar antecedents d’aquests tipus d’història a Catalunya, ja que els fets narrats aquí contribueixen en gran mesura, un rere l’altre, a fer d’occident el que és avui dia. Són aquestes les raons de necessitar aquest llibre, amb el valor afegit de ser l’únic, de moment, en tractar aquesta vesant de la història en la nostre llengua.

Resumint, aquesta és una obra històrica de difusió. Amb relats més acadèmics i d’altres no tant. En concret, podem destacar un com de més enrevessat, és el que tracta de la batalla de Magnèsia (pp. 169-186; T. Ñ. del Hoyo), on confesso, he arribat a perdre el fil en algun moment. D’altra banda, destaco, per la seva claredat, el capítol (pp. 73-96; D. G. Castro)  sobre la batalla de Leuctres.

Per concloure, el llibre és una bona síntesi de contexts, fets i conseqüències sorgits dels passatges més violents de l’antiguitat. Recomanat per a lectors molt interessats en la matèria, ja que té un gran nombre de dades que poden dificultar la lectura.

Carlos García Cádiz

Deixa un comentari

Filed under Història, Literatura

Una espurna de l’antiga ciutat

Temple d'August BCNEl temple d’August situat al centre del Fòrum de Barcino, actual Barcelona, va ser un edifici dedicat al culte imperial. Un temple, en acord amb la política d’homogeneïtzar l’imperi, per tal de donar un referent comú a tots els territoris lligats sota el domini de Roma, però deslligats culturalment entre si.

Tot i que esta documentat ja des de el S.XIV, no és fins al S. XVII que comencen a fer-se estudis i hipòtesis més properes a la realitat sobre el seu origen. Tot això queda recollit als panells informatius de la petita cel·la, que tanca i protegeix les actuals restes. El petit post informatiu, recull la breu història de la troballa, així com l’origen, romà, de l’estructura i la reconstrucció sobre paper de com devia ser en el seu moment de màxim esplendor.

A l’actualitat, les tres columnes que es conserven del temple estan catalogades de BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) i a càrrec del Centre Excursionista de Catalunya, que cuida la seva ubicació situada a la seva seu de Barcelona.

El jaciment, tot i ser petit esta molt ben pensat per les restes que conté. Els panells informatius són també prou complerts, en referencia a l’obra que exhibeixen, però trobo a faltar alguna informació addicional. Una explicació, més extensa, del que en aquells moments devia ser, el conjunt, de Barcino. Tret d’aquest detall, fàcil de polir, no trobo cap altre inconvenient. És un jaciment ben conservat i adaptat a l’entorn actual.

Només queda remarcar, la llàstima de no conservar la resta del monument, que allà rere la catedral, a un petit pati interior, encabides entre modernes construccions i sobre un reconstruït pòdium, s’alcen encara, imponents, les columnes romanes que un dia honraren al diví August.

Deixa un comentari

Filed under Arqueologia, Història, Museus

¿Por qué el 1 de enero?

Hace apenas un día empezó, para gran parte del mundo, un nuevo año, 2014. Empezó igual que su antecesor, el 2013, e igual que el anterior a este. Al sonar las doce de la noche, del 31 de diciembre, entramos en año nuevo, es 1 de enero.

¿Pero, por qué 1 de enero? ¿Hay acaso algún motivo para ello?

Parece ser que sí, hay un motivo. Aunque, para encontrarlo, tengamos que mirar un poco hacia atrás. Antes de nuestro calendario actual, antes incluso, del anterior. La razón, de ser el 1 de enero el primer día del año, la encontramos en el siglo II a.C.

Alejémonos un poco, para luego volver al S.II a.C.. Recordemos, que actualmente nos regimos por el calendario Gregoriano (implantado por el papa Gregorio XIII) que substituyo al calendario Juliano (implantado por César en el 46 a.C.). Esté último, también empezaba el año en 1 de enero, pero aquí aun recordaban por qué empezaba ese día y no otro. Anterior a esto, los años empezaban en Martium, nuestro actual marzo, mes en honor al dios de la guerra, relacionado con los míticos fundadores Rómulo y Remo.

Ahora sí, volvemos al S.II, concretamente al año 153 a.C., momento en que se cambió y fijo el, actual, día de año nuevo. Ese año el mundo conocido estaba en disputa entre las superpotencias del momento, Roma y Cartago. Pero pese a los esfuerzos de la segunda, Roma se iba imponiendo de manera irreversible y absoluta. En plena consolidación del poder, romano, sobre las provincias, estalló una revuelta en Hispania y se iniciaron las guerras Celtiberas.

El senado romano, nombraba dos cónsules electos anualmente,  asignándoles mando de tropas y misiones de campaña. Estas se ejecutaban en los meses de primavera y verano, cuando el tiempo era bueno y las provisiones abundaban. No obstante, un cónsul que empezaba su mandato en Martium, debía emprender la marcha de inmediato. Si encontraba un escenario adverso, poco tiempo le quedaba para planear la campaña. Así, en el 153 se decretó cambiar la fecha de inicio del año. Con el motivo de poder mandar a Hispania, un general con margen de maniobra y legiones entrenadas durante el invierno.

Parece ser, que la estrategia dio buen resultado. De manera que Julio César, vista la utilidad de esta nueva fecha, decidió mantenerla en su nuevo calendario, al igual que el Papa Gregorio XIII hizo, posteriormente, en el suyo. Por eso, hace hoy un día, es 2014. Por eso el 1 de enero.

2 comentaris

Filed under Història

El fútbol també té història

“No diria que vaig ser el millor entrenador. Però era dins el Top 1.” (Brian Clough)

Europa no sempre a pres els colors del grans equips, o del que avui dia entenem per “grans equips”. Hem de recordar que hi ha altres equips amagats a la història del futbol que van marcar una època, equips com el Nottingham Forest.

Nottingham campió d'Europa

El Forest, va ser el primer club Anglès a proclamar-se, dos cops consecutius, campió d’Europa i, tot això, quan era més complicat que ara classificar-se,  ja que només tenien plaça els campions de cada lliga i el defensor del títol…

L’equip entrenat per Brian Clough comptava per aquella època amb jugadors com: Peter Shilton, Viv Anderson, Frank Gray, Larry Lloyd, Kenny Burns, Martin O’Neill, John McGovern, Ian Bowyer, Gary Mills, John Robertson i Garry Birtles entre d’altres. Uns homes que van entrar a la memòria per la porta gran, al proclamar-se campions de lliga, dos cops campions d’Europa i un darrer cop guanyadors de la supercopa d’Europa, per això no hi ha dubte que els seguidors que van viure l’època dorada o altrament coneguda com l’època Clough no la oblidaran mai.

Aquest equip, local al City Ground, milita actualment a la segona divisió d’Anglaterra, on ocupa una posició modesta a mitja taula. Tot i haver estat a la promoció d’ascens fa dos estius. Però encara així compta amb una fidel graderia que omplen l’estadi amb l’esperança que, algun dia, tornin les nits europees al vell City Ground, escenari on els somnis un cop van fer-se realitat.

Palmarès època Clougth:

Lliga Anglesa (1) 1977-78

Copa de la lliga (4) 1978, 1979, 1989, 1990

Community Shield (1) 1978

Full members cup (2) 1989 i 1992

Copa d’Europa (2) 1979 i 1980

Supercopa d’Europa (1) 1979

Deixa un comentari

Filed under Esport, Història